Per la influència dels partits de la Selecció Espanyola de Bàsquet retransmesos per televisió i ràdio, on s'obtenien els primers èxits a Europa, es van iniciar els primers passos d'aquest esport a Silla.

    Van començar a jugar en l'era del "Catarro", al final del carrer Sant Roc, on hi havia unes canastres, i encara que la superfície era de rajola irregular, van començar a jugar. Aprenien dels partits que veien i del que els ensenyaven a l'institut, on practicaven un poc el bàsquet.

    Els primers passos van estar encaminats a contactar amb les autoritats locals per trobar algun tipus d'ajuda, també la recerca d'equips de les proximitats per jugar contra ells. Per a fer tot açò ja necessitaven un equipatge. Les nostres converses i peticions estaven dirigides al regidor d'Esports d’aquell moment, el Sr. Francisco Martí, el tio Paco, gran col·laborador nostre en tot moment, el qual ens va proporcionar la primera camiseta groga i uns pantalons verds, amb els quals el Club Bàsquet Silla jugava la seua primera trobada a Catarroja.

    El pas següent va ser posar-se en contacte amb la Federació Valenciana de Bàsquet, presidida pel Sr. Guillermo Fabregat. Des d'ací hem de reconéixer que tant en l’àmbit municipal amb el tio Paco, com en l’àmbit autonòmic amb el Sr. Fabregat, sempre hem trobat l'ajuda que necessitàvem per a iniciar-nos en aquest esport i per a portar endavant la il·lusió que tots teníem.

    Les instal·lacions eren insuficients i inoperants per a poder federar-se, per això el tio Paco ens va oferir unes estructures metàl·liques de bàsquet que hi havia al cine Don Day (actualment recreatius Rubio). Les estructures estaven oxidades i abandonades des de feia anys i deixades a la intempèrie entre l'herba. El tio Paco va aconseguir que una empresa ens facilitara uns taulers de fibra de vidre. Aquestes canastres són les que actualment estan al CP Reis Catòlics. Els taulers, això si, els vam canviar fa uns anys. Les estructures metàl·liques, amb el tractor del pare d'Ino, les traslladem a un magatzem del pare de Llopis, on les netegem i pintem amb els primers colors del Club: groc i verd. El jugador Vicent Fort (Calet) va aconseguir que INCUSA, propietat de Sr. Silvino Navarro, ens permetera l'ús de les pistes i vestuaris que existien a l'empresa.

    Amb tot açò, vam començar a practicar aquest esport amb unes instal·lacions que eren superiors a les que tenien la majoria d'equips en competició per aquesta època.

    Tot açò, ho fèiem amb la il·lusió del qui comença, com un repte. Els entrenaments, els preparaven els mateixos jugadors, i apartaven a la sessió allò que cadascun anava aprenent pel seu compte. La preparació física, la fèiem seguint el que ens havien ensenyat en el futbol, esport del qual proveníem quasi tots.

    Després de federar-nos ens va fer falta comprar un segon equipatge per si coincidíem amb la resta d'equips. Ens havíem de comprar una camiseta blanca amb pantaló roig.

    Els desplaçaments en aquella època eren complicats perquè depeníem dels cotxes dels pares. En cada partit uns jugadors eren els encarregats de proporcionar els cotxes. Els arbitratges també anaven a càrrec nostre els quals, encara que en aquella època no eren molt elevats, sí que ho eren per a les nostres limitades possibilitats.

    Les necessitats econòmiques van ser les que obligaren a la fundació d'una junta directiva. Les rifes i loteries van iniciar una dinàmica que cada dia s'anava complicant més.

    Als pocs anys ens vam veure en l'obligació de crear un equip júnior. El club anava creixent, però també anava complicant-se. Ens sentíem responsables de la gent nova que confiava en nosaltres per a donar-los a conéixer el bàsquet.

   Va ser l'època en què vam començar a apuntar-nos als cursos d'entrenadors organitzats per la Federació de Bàsquet. El club era qui finançava aquests cursos i així van aconseguir el carnet: JA Pastor, Rafael Pérez i Ernesto Zaragozá. Posteriorment altres jugadors de categoria júnior van aconseguir els carnets. Amb tot açò el club ja tenia moltes de les coses necessàries per a ser un autèntic club de bàsquet: dos equips (sènior i júnior), entrenadors, Junta Directiva, formada per quasi tots els jugadors, i un president, en aquells moments Juan Llopis.

    A partir d'ací els equips van anar augmentant i es va formar la categoria juvenil i infantil. També es va crear un equip femení, en el qual havíem dipositat moltes esperances, ja que en aquells anys els equips femenins en la nostra comunitat eren ben pocs. El treball i la il·lusió de les nostres jugadores va possibilitar que l'equip lluitara pel campionat juvenil femení de la Comunitat Valenciana i es va aconseguir arribar en dues ocasions a les semifinals de la Copa. Dels seus components (Pili, Carmen, Perpe, Lorena, Toñi...) van nàixer altres llocs importants dins de la infraestructura del club (anotadores...).

     Les autoritats locals van permetre crear un camp al CP Reis catòlics i posteriorment es va aconseguir cobrir el recinte, tenint la primera pista coberta, cosa que havia sigut una gran aspiració per al club.

   Des del punt de vista de soci fundador, l'experiència ha sigut enormement gratificant. Era un projecte començat amb la il·lusió del jove que esperava poder portar endavant els seus somnis amb l'ajuda de tota la societat. Tot açò va comportar un esforç comú i la progressió d'un projecte que va passar per les seues fases negatives i positives, però sempre  gratificants. Representava un esforç que, per la il·lusió amb què es realitzava, no necessitava ni esperava gratificació econòmica, l'autèntic esperit esportiu que fa nàixer els projectes que a poc a poc es veuen contaminats per altres interessos menys nobles, que fan que l’esperit esportiu noble caiga en les tenebres.

   El Club té moltes anècdotes, tant personals, com de grup. Recorde amb gran il·lusió els viatges a Ontinyent i els desplaçaments més llargs que fèiem amb autobusos perquè viatjaren els jugadors i els aficionats que ho desitjaren, els quals eren una autèntica festa. També em vénen a la memòria els campionats realitzats pel Club Carcaixent, dirigit en aquell moment pel nostre president de sempre, el Sr. Fabregat.

   Especial menció té també el sorteig de loteria que va representar per al Club un gran ajut ja que, encara que no ens va tocar un premi massa gran, entre els diners que ens van tocar i els de la gent que no va passar a cobrar, vam poder adquirir xandalls i finançar els viatges amb autobús. Molt important va ser també en aquest sentit l'ajuda del regidor d'esports, Manuel Porres, que va aconseguir que la companyia d'autobusos ens fera uns preus assequibles.

  És de destacar també el fet que molts jugadors formats en el nostre club van passar a jugar a d’altres, i d’entre els quals destaca, de manera molt especial, Llopis, que va arribar al lloc més alt d'aquest esport.

  Ha sigut una època, esportivament i humanament, plena d'incomparables experiències i satisfaccions personals que difícilment es poden aconseguir en altres àmbits de la vida.

                                                Ernesto Zaragozá Rico

                                     Membre fundador del Club Bàsquet Silla  

Por la influencia de los partidos de las selección española de baloncesto retransmitidos por televisión y radio, donde se obtenían los primeros éxitos en Europa, se iniciaron los primeros pasos de este deporte en Silla.

    Empezaron a jugar en la era del "Catarro", al final de la calle San Roque, donde había unas canastas, y aunque la superficie era de ladrillo irregular, empezaron a jugar. Aprendían de los partidos que veían y de lo que les enseñaban en el instituto, donde practicaban un poco el Basquet.

    Los primeros pasos estuvieron encaminados a contactar con las autoridades locales para encontrar algún tipo de ayuda, también la búsqueda de equipos de las cercanías para jugar contra ellos. Para hacer todo esto ya necesitaban un equipaje, nuestras conversaciones y peticiones estaban dirigidas al entonces concejal de deportes el Sr. Francisco Martí ("El tío Paco"), gran colaborador nuestro en todo momento, el cual nos proporciono los primera camiseta amarilla y unos pantalones verdes, con los cuales el Club Basquet Silla jugaba su primer encuentro en Catarroja

    El paso siguiente fue ponerse en contacto con la Federación Valenciana de Baloncesto, presidida por el SR. Guillermo Fabregat. Desde aquí hemos de reconocer que tanto a nivel municipal con el tío Paco, como a nivel Autonómico con el Sr. Fabregat, siempre encontramos la ayuda que necesitábamos para iniciarnos en este deporte, y para llevar hacia adelante la ilusión que todos teníamos.

    Las instalaciones eran insuficientes y inoperantes, para poder federarse, por eso el tío Paco nos ofreció unas estructuras metálica de baloncesto que había en el cine Don Day (actualmente recreativos Rubio). Las estructuras estaban oxidadas y abandonadas desde hacia años y dejadas a la intemperie entre la hierba. El tío Paco consiguió que una empresa nos facilitara unos tableros  de fibra de vidrio, estas canasta son las que actualmente están en reyes católicos. Los tableros eso si los cambiamos hace unos años. Las estructuras metálicas con el tractor del padre de Ino, las trasladamos a un almacén del padre de Llopis, donde las limpiamos y pintamos con los primeros colores del Club: groc i verd. El jugador Vicent Fort (Calet), consiguió que INCUSA, propiedad de Sr. Silvino Navarro, nos permitiera el uso de las pistas y vestuarios existentes en la empresa.

    Con todo esto empezamos a practicar este deporte con unas instalaciones que eran superiores a la que tenían la mayoría de equipos en competición por esta época.

    Todo esto la hacíamos con la ilusión del que empieza, como un reto. Los entrenamientos los preparaban los mismos jugadores, y apartaban a la sesión aquello que cada uno iba aprendiendo por su cuenta. La preparación física la hacíamos siguiendo lo que nos habían enseñado en el fútbol deporte del cual proveníamos casi todos.

    Después de federarnos nos hizo falta comprar un segundo equipaje por si coincidíamos con el resto de equipos, de hay que comprarnos una camiseta blanca con pantalón rojo.

    Los desplazamientos en aquella época eran complicados, porque dependíamos de los coches de los padres, cada partido unos jugadores eran los encargados de proporcionar los coches. Los arbitrajes también corrían a cargo nuestro, aunque en aquella época no eran muy elevado, si lo eran para nuestras limitadas posibilidades.

    Las necesidades económicas fueron las que obligaron a la fundación de una Junta directiva, las rifas y  loterías iniciarían una dinámica cada día se iba complicando más.

    A los pocos años nos vimos en la obligación de crear un equipo júnior, el club iba creciendo, pero también iba complicándose. Nos sentíamos responsables de la gente nueva que confiaba en nosotros para darles a conocer el basquet.

   Fue la época en la que empezamos a apuntarnos a los cursos de entrenadores organizados por la federación de baloncesto. El club era el que financiaba estos cursos y así consiguieron el carnet: J.A. Pastor, Rafael Pérez y Ernesto Zaragozá. Posteriormente otros jugadores de categoría júnior consiguieron los carnets. Con todo esto el club ya tenía muchas de las cosas necesarias para ser un autentico club de baloncesto: dos equipos (senior y júnior), entrenadores, junta directiva, formada por casi todos los jugadores, y un presidente en aquellos momentos Juan Llopis.

    A partir de aquí los equipos fueron aumentando, formándose en categoría juvenil e infantil, también se creo un equipo femenino, en el que habíamos depositado muchas esperanzas, ya que en aquellos años los equipos femeninos en nuestra comunidad eran bien pocos. El trabajo y la ilusión de nuestras jugadoras posibilito que el equipo luchará por el campeonato juvenil femenino de la Comunidad Valenciana y se consiguió llegar en dos ocasiones a semifinales de la Copa. De sus componentes (Pili, Carmen, Perpe, Lorena, Toñi,..) nacieron otros sitios importantes dentro de la infraestructura del club (anotadoras, ..).

     Las autoridades locales permitieron crear un campo en el Colegio Reyes católicos y posteriormente se consiguió cubrir el recinto, teniendo la primera pista cubierta, cosa que había sido una gran aspiración para el club.

   Desde el punto de vista de socio fundador, la experiencia a sido enormemente gratificante, era un proyecto empezado con ilusión del joven que esperaba poder llevar adelante sus sueños con la ayuda de toda la sociedad. Todo esto llevo consigo un esfuerzo común y la progresión de un proyecto que pasa por sus fase negativas y positivas, pero que siempre son gratificantes. Representaba un esfuerzo, que por la ilusión  con la que se realizaba, no necesitaba ni esperaba gratificación económica el autentico espíritu deportivo que hace nacer los proyectos que poco a poco, se ven contaminados por otros intereses menos nobles, que hacen que el noble espíritu deportivo caiga en las tinieblas.

   El club tiene muchas anécdotas, tanto personales, como de grupo; recuerdo con gran ilusión los viajes a Onteniente, los desplazamientos más largos que hacíamos con autobuses para que viajaran los jugadores y los aficionados que lo desearan, eran una autentica fiesta. También me vienen a la menoría los campeonatos realizados por el club Carcaixent, por entonces dirigido por nuestro presidente de siempre el Sr. Fabregat.

   Especial mención tiene también el sorteo de lotería que represento para el club un gran revulsivo, ya que a pesar de tener un premio no demasiado grande, ente el dinero que nos toco y el de la gente que no pasó a cobrarlo, pudimos adquirir chandals y financiar los viajes en autobús. Muy importante fue también en este sentido la ayuda del concejal de deportes Manuel Porras, consiguiendo que la compañía de autobuses nos hiciera unos precios asequibles.

  Se de destacar también el hecho de que muchos jugadores formados en nuestro club, pasaron a jugar en otros, y entre todos destaca de forma muy especial alguno de ellos como es el caso de Llopis, que llegó al lugar más alto de este deporte.

  Ha sido una época, deportivamente y humanamente, llena de incomparables experiencias y satisfacciones personales difícilmente conseguibles en otras ámbitos de la vida.

                                                Ernesto Zaragozá Rico

                                     Miembro fundador del Club Basquet Silla